Reflexions

 El pràcticum és una de les últimes assignatures per a acabar la psicopedagogia. He de dir que en aquest temps he tingut moments de tot tipus, però aquesta assignatura és la que més m’ha agradat perquè és on pots observar la pràctica directament i aplicar la teoria que hem aprés en la resta d'assignatures.

 L'equip psicopedagògic, on estic fent les pràctiques, atén a centres públics i autoritzats (0-3 anys) com a centres preferents d'atenció setmanal i les funcions que desenvolupa són: assessorament en l'elaboració de documents educatius (PEC, PGA, ACI, acció tutorial, etc), assessorament en l'organització i funcionament d'aula, prevenció, detecció i atenció psicopedagògica dels infants amb necessitats específiques de suport educatiu i assessorament en coordinació centre-famílies. I als centres privats, pel que fa a la prevenció, detecció i atenció als infants amb necessitats educatives o rics de patir-ne.

Tota la feina de l'equip està guiada per la normativa i instruccions que reben cada any i que queda plasmada en el pla d'actuació anual. El seu treball es recolza en el treball d'equip, que no és gaire fàcil, ja que han d'elaborar criteris d'actuació per a poder trobar coherència en les actuacions de tots els membres de l'equip i en diferents situacions, sempre amb la flexibilitat, per adaptar-se a les famílies, infants i centres educatius.

A més de les dificultats del treball en equip, el treball en les escoletes té les seves pròpies dificultats. Perquè la realitat de les escoles és molt complexa i la pràctica diària no està exempta de problemes i aquí mencionaré alguns dels problemes que m'he trobat. No vull dir amb això, que tot són problemes, però quan una comença a fer el pràcticum, quasi a punt d'acabar la psicopedagogia, té la idea que són problemes de fàcil solució i que està relacionat als recursos i moltes vegades no és així, no només és una qüestió de recursos.

El meu projecte ha estat la valoració psicopedagògica de dos nens amb necessitats educatives especials escolaritzats a l’aula de 2-3 anys a una escoleta pública. Un nen amb retard  intel·lectual i amb sospita de la síndrome Dandy Walker i l’altra, una nena amb hipoacusia neurosensorial bilateral severa. Aquesta etapa té les seves pròpies característiques que fan que tingui les seves dificultats.

Per una part, és una etapa no obligatòria, per tant, no està regulada per l'administració educativa, encara que si fa el currículum infantil (objectius, continguts de l'etapa 0-6 anys), des de la LOGSE de 1990 on es reconeix l'educació infantil com una etapa amb objectius educatius propis. Però, la Conselleria d'Educació no té centres propis i ens podem trobar amb molta diversitat de situacions com: centres públics, centres privats, centres autoritzats, centres concertats (només 3-6 anys), centres en situació de subcontracta, etc. I tots aquest centres amb pedagogies molt diferents. A més, molt d'infants no escolaritzats i sense cap reforç a les famílies per cap servei.

La majoria de les educadores que treballen als centres d'educació infantil tenen la titulació adient, i molt d'elles són mestres d'educació infantil, però, no disposen d'horari d'exclusiva per a poder treballar la documentació que se'ls exigeix des de l'administració educativa. Els centres d'educació infantil tenen menys recursos que els centres de primària, en general i sobretot referent a personal, això els obliga a que les hores presencials estén ocupades per tota la labor educativa i no existeixi temps ni disponibilitat real per a portar a terme altres tasques com són l'elaboració de documentació educativa, les entrevistes de seguiment als pares al llarg del curs, preparació de materials, etc. Aquesta dificultat repercuteix en l’atenció dels nens amb NEE juntament amb la psicopedagoga, perquè per reunions, seguiment, intercanvi d’informació, entrevistes amb les educadores, elaboració de documents, ACI, orientacions, pautes, ...no disposen d'exclusives i aquestes reunions s'han de programar sobre la marxa, i moltes vegades al pati.

Altra dificultat que m'he trobat és la valoració psicopedagògica en aquestes edats. Hi ha molta variabilitat en els infants, en la seva maduració, en els seus aprenentatges, interessos, motivacions, experiències viscudes, estils familiars, escoletes d'infants, filosofia adoptada, etc. Moltes vegades no es mostren col·laboradors, no tenen confiança amb el psicopedagog, no els agrada fer això que se'ls proposa, no fan alguna cosa en un context i si en un altre, o no ho fan en un moment determinat i si en altre. En aquestes edats els nens canvien molt d'un context a un altre. Moltes vegades tenim la sensació que el nen sap fer més coses del que demostra en aquestes edats.

A més no hi ha moltes proves i/o escales psicopedagògiques per aquestes edats, les que he conegut són: l'escala de Brunet-lézine, escala/taula Haizea-llevant, Inventari de desenvolupament comunicatiu Mac Arthur, inventari del desenvolupament Battelle i Currículum Carolina.
Per aquest motiu, perquè la valoració sigui real i tingui valor s’ha de dissenyar des de diferents proves, diferents moments i diferents fonts d’informació, com és a traves de l'entrevista de les educadores, de les famílies, de proves estandaritzades i d'observacions en els contextos més naturals possibles pel nen, tant a la seva casa i a l'escola, dins de l'aula, del pati, i en les activitats que el nen realitza de manera rutinària.

També, per a abordar tota la complexitat de la valoració i actuació amb els infants amb NEE i les seves famílies, és molt necessari el treball en xarxa que també té les seves dificultats. Ara mateix, el treball que s'està fent des de l'equip a nivell comunitari, més que treball en xarxa ho definiria com coordinació amb altres serveix del sector que atenen infants de 0-6 anys per tal d'oferir una atenció global al nen i fixar línies comuns de treball. Aquestes coordinacions es realitzen amb els serveis sanitaris com: servei de rehabilitació de l'hospital, USMIJ (salut mental infantil i juvenil), Servei de pediatria dels Centres de Salut, serveis de neuropediatria de l'hospital, servei de OTR de l'hospital, Protecció de Menors, Serveis Socials dels Ajuntaments, Centre Base de la conselleria de Família i Serveis Socials, CEDIAP, etc. Segons la definició del treball en xarxa, aquest va més enllà de la coordinació puntual.

I per últim, altra dificultat que he trobat ha estat el treball col·laboratiu amb les educadores i les famílies. El meu plantejament va ser fer l'avaluació psicopedagògica de dos nens amb NEE des d'un model col·laboratiu i compartit amb la família i el centre. Però, a la pràctica m’he trobat amb varies situacions que dificulta aquest model col·laboratiu.

Per una banda, les relacions entre els professionals de l’equip psicopedagògic i les educadores estan més a prop del model clínic, per la manca de temps de les educadores que ja he mencionat abans, perquè les educadores pensen que els alumnes amb NEE són responsabilitat de l‘equip de suport i de la psicopedagoga i no acaben d’implicar-se i d’assumir la responsabilitat, i per la inèrcia de les relacions anteriors respecte als alumnes amb NEE. Respecte a les famílies també podria dir que no s’apropen al treball col·laboratiu, ja que, la relació amb les famílies són per a recollir informació que necessitem per a l’avaluació psicopedagògica i en l’assessorament respecte a les necessitats educatives dels seus fills. Aquesta relació es basa en la diferència en que l’orientador és l’expert i la família rebre les orientacions.  Per tant, les famílies no es sent dins del procés de canvi respecte a l’actuació amb els seus fills i les orientacions moltes vegades difícilment les porten a terme.

Crec que s’hauria de treballar més el model col·laboratiu amb les educadores i amb els pares amb altres estratègies com una negociació directa amb les educadores implicades en el projecte. I així mateix, treballar la relació amb les famílies per a què sigui més profitosa les actuacions amb els infants dins de les famílies. Hem de pensar que en aquestes edats, tenen més sentit les actuacions dins de les rutines i en un ambient familiar, i es pot generalitzar a altres ambients.